divendres, 4 de gener de 2019

Les joguines de la burgesia del segle XIX


A la biblioteca del MuVIM conservem un joc de "Polyorama Panoptique", procedent de la família Rius-Monfort (Impremta Rius), format per 24 imatges en color (25 x 19 cm).  
 
Es tracta d'un joc de targetes òptiques translúcides que necessitaven d'un projector per veure-les amb detalls. Vos expliquem que és seguint el que diu la Wikipedia: El Polyorama Panoptique és una joguina òptica que es va fer popular en les dècades de 1820 fins a la de 1850. Va ser inventada per Pierre Seguin. Es tractava d’un dispositiu basat en el Diorama de Daguerre, del qual era una versió simplificada i de petita escala per a ús domèstic. Consistia en una càmera portàtil dissenyada per portar targetes impreses i pintades.

Les targetes estaven dissenyades per incloure petites parts retallades a través de les quals passava la llum. Altres parts estaven fetes de material més fi per crear un efecte brillant. Les parts buides representen finestres o fanals, de manera que l'escena de la targeta sembla il·luminada.

Presentem una selecció de les mateixes: 


Arc del Triomf (Paris), vers
Arc del Triomf (Paris), revers

Canal de Cantón (Xina). Festa de les linternes, vers

Canal de Cantón (Xina). Festa de les linternes, revers

Temple Bar (Londres), vers

Temple Bar (Londres), revers


dimecres, 6 de juny de 2018

DIA INTERNACIONAL DELS ARXIUS, 9 DE JUNY DE 2018


EL PATRIMONI DOCUMENTAL DE L’ERMITA DE LLUTXENT
 
La presència d'arxius personals i familiars en institucions públiques, units a una biblioteca particular o a una col·lecció museogràfica, és cada vegada més freqüent. Aquests arxius estan suscitant un interès especial per part dels investigadors perquè posseeixen un material inestimable per aprofundir en la història social. A través de la correspondència i dels diaris personals es pot rastrejar la quotidianitat del dia a dia. Uns arxius que són pràcticament desconeguts fins que arriben a un espai públic i es posen a l'abast de l'investigador, d'aquí la importància de donar-los a conèixer. Aquest és l'objectiu: presentar d'una manera senzilla, però el més clara possible, els fons arxivístics procedents de l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent.

El passat any, 2017, coincidiren els aniversaris de la mort dels principals protagonistes de l'ermita: 240 anys de la mort del fundador de l'ermita, Gabriel Serra († 1777); 140 anys de la del seu administrador més important, l’impressor José Rius (1877), etapa d'apogeu de l'ermita; i 30 anys de la mort d'Alfons Roig (1987), qui va fer que l'ermita i el poble de Llutxent foren coneguts en els àmbits intel·lectuals i artístics europeus. Un any, per tant, carregat de simbolisme. Per aquesta raó, creiem que és un bon moment per difondre i posar en valor el patrimoni documental de l'ermita de Llutxent preservat a la biblioteca del MuVIM. 

Vista parcial de l'ermita i la Costa, ca 1960 (Bca. MuVIM. Arxiu A. Roig)

 L’origen de l’ermita de Llutxent es remunta a l’any 1770 quan Gabriel Serra, un comerciant català establert a València, i la seua dona, Paula Rius, van decidir reedificar una derruïda ermita, que llavors estava dedicada als sants metges, sant Cosme i sant Damià, i dedicar-la a la Mare de Déu de la Consolació. En 1772 l'ermita estava acabada i ornamentada i, un any després, Gabriel Serra va redactar el seu testament instituint com a hereva universal a la Mare de Déu de la Consolació. Per gestionar aquesta herència va establir una Fundació i l'administració d’aquesta va recaure en la família de la seua dona, els Rius. L'últim descendent de la família, Nicasio Rius Rubert, va morir en 1957 sense descendència i per disposició testamentària l'ermita va passar al pare Alfons Roig (1903-1987). A la mort d’aquest, la va heretar Eusebi Moreno, actual ermità i usufructuari, qui la va donar a la Diputació de València l’any 1988.
Des de la biblioteca del MuVIM, que inclou la Biblioteca General de la Diputació de València i per tant la Biblioteca d’Alfons Roig (donada l’any 1985), es va fer gestions (2005-2008) per incorporar l'arxiu personal d'Alfons Roig i, poc després, es va afegir la resta de l'arxiu de l'ermita. Va ser una agradable sorpresa trobar, a més de la documentació pròpia de l'administració de l'ermita, l'arxiu familiar dels administradors: la família Rius.
Després de l'estudi de la documentació procedent de l'ermita podem diferenciar tres arxius o fons documentals: l'Arxiu de la Fundació de l'ermita de la Mare de Déu de la Consolació, l'Arxiu de la família Rius-Monfort, i l'Arxiu personal d'Alfons Roig. Aquests tres arxius estan íntimament relacionats, sobretot el de la Fundació i el de la família Rius, els seus administradors.


Llibre cantoral  (Bca. MuVIM, Arxiu Ermita)
1. Arxiu de la Fundació de l'ermita. Les finalitats de la fundació eren: manteniment de l’ermita, culte a la Verge i celebració de la seua festa en dia 8 de setembre, i l’ensenyament gratuït per als xiquets del poble. Per tant conté la documentació produïda per la gestió dels seus administradors, la família Rius: inventaris dels béns, testaments, escriptures de compra de terres, despeses pel manteniment de l'ermita i de l'escola, comptes de material escolar, rebuts de salaris del mestre i de l'ermità, a més d’ingressos per misses, venda de medalles i estampes.


Conté també un interessant fons de documentació gràfica relacionat amb la Mare de Déu de la Consolació: des de gravats xilogràfics (segles XVIII-XIX) fins goigs del segle XX que inclouen fotografies de la Mare de Déu. Respecte a les fotografies de la Verge cal destacar la realitzada pel fotògraf xativí Vicent Simarro, el 29 de setembre de 1875, per encàrrec del llavors administrador de l'ermita, l'impressor José Rius Benet (
ca. 1811-1877).

2. Arxiu de la família Rius- Monfort. Conté documentació de caràcter personal, a més de la relacionada amb l'administració de l'ermita i la gestió de la impremta: correspondència, escriptures de compravenda de terrenys per al manteniment de l'ermita, cartes de pagament, adjudicacions d'herències, certificats de defunció, contractes d'arrendament de terres, escriptures de poder, nomenaments d'administradors, etc. El fet que els Rius foren administradors de l'ermita fa que tots dos arxius, el de l'ermita i el familiar, estiguin íntimament relacionats i difícilment es poden separar, ja que els Rius eren els propietaris de les terres, els productes de les quals es mantenia l'ermita i l'escola. Per aquest motiu es pot considerar l'ermita com una propietat gestionada i administrada per la família, de la mateixa manera que ho era la impremta.
2. Nicasio Rius Monfort.  (Bca. MuVIM, Arxiu Rius-Monfort)

Les possibilitats de recerca que ofereix aquest arxiu són immenses, des de l’estudi de la història de l’ermita fins completar el de la impremta valenciana; i des de la confecció de biografies dels diferents membres de la família fins a descendir a la història social, aquesta branca de la història que analitza qualsevol esdeveniment o personatge a través de fonts molt diverses, entre les quals s'inclou també la quotidianitat. Les xicotetes anècdotes que queden escrites en una carta tenen infinitat d'interpretacions i possibilitats d'estudi. Fins i tot, de vegades, les cartes són autèntics documents per completar moments claus de la nostra història, a més de permetre'ns conèixer aspectes humans dels seus protagonistes, xicotets detalls que obrin grans possibilitats d'estudi sobre la història social.

El fet que José Rius fora administrador de l'ermita de Llutxent va fer que s'uniren els dos fons documentals, els familiars i els de l'administració d'aquesta ermita. És amb José Rius quan la família passa més temps a l'ermita, s'augmenten les propietats i amb això els ingressos per al manteniment.

En aquest arxiu trobem fotografies dels diferents membres de la família i de diferents èpoques. La més antiga correspon a la placa d'un daguerreotip en la qual apareix un home assegut en una cadira, possiblement José Rius. L'autoria de la mateixa es pot atribuir a Pascual Pérez Rodríguez, primer fotògraf professional valencià. Tots dos pertanyien al grup d'intel·lectuals del pare Arolas i Vicente Boix.

3. Arxiu personal d'Alfons Roig. És el tercer arxiu que forma part del patrimoni documental de l'ermita de Llutxent. Està format per documentació privada, laboral i professional, a més de textos i notes manuscrites que realitzava per preparar classes, sermons, articles, etc. Cal destacar l'extensa correspondència que va mantenir amb artistes i intel·lectuals espanyols i europeus: María Zambrano, Emilio Prados, José Luis Cano, José Luis López-Aranguren, Manolo Molina, Josefina Manresa (vídua de Miguel Hernández), Juan Gil-Albert, Carlos Fenoll, Eugeni d'Ors, Joan Fuster, Eusebi Sempere, Andreu Alfaro, Artur Heras, Manolo Millares, Canogar, Gumbau, Kilis, Esteve Edo, Juan de Ribera Berenguer, Ángel Ferrant, Agustí Andreu, Vicent Ventura, Le Corbusier, Jeremy Fox, Hans i Marlys Fay, Manessier, Nina Kandisky (vídua de Vasily Kandisky), Roberta González (filla de Julio González), Jaques Lassaigne, etc. A més de teòlegs com Jean-Philippe Ramseyer, Hans Wittmer, els germans de la Comunitat de Taizé i els de l'abadia de Montserrat.

Visita de Juan Gil-Albert a l'ermita, 1973  (Bca. MuVIM, Arxiu A. Roig)

Conté, a més, una col·lecció gràfica formada per fotografies i postals. Entre les primeres, cal destacar tant les personals com les d'amics i coneguts; i, entre les segones, les postals que va col·leccionar al llarg de la seua vida, fruit dels seus viatges per Europa, amb un important nombre sobre temàtica de arquitectura religiosa, fonamentalment esglésies modernes europees.

Alfons Roig va ser gran amic d'artistes joves als quals va animar a que viatjaren per Europa i conegueren l'art "viu", l’art que estaven produint els artistes del moment. Fruit d'aquesta relació epistolar són obres originals, com dibuixos i gravats, utilitzats com felicitacions de Nadal i notes d'agraïment i d'amistat.

Tots aquests fons documentals estan dipositats a la biblioteca del MuVIM perquè, tal com hem dit abans, la millor manera de posar en valor els arxius personals i familiars és treure'ls de l'àmbit privat i passar-los al àmbit públic. Uns fons pràcticament desconeguts fins que es descriuen i es posen a disposició dels investigadors. Eixe és el propòsit d’aquest text: difondre el patrimoni documental de la Diputació de València i, concretament, el conservat a la biblioteca del MuVIM.

Ana Mª Reig Ferrer
Biblioteca del MuVIM







dimarts, 21 de novembre de 2017

Itinerància a Gandia de l'exposició "Alfons Roig i la Generació del 27"

La sala de Dones de l’Antic Hospital de Sant Marc de Gandia acull des del passat divendres 17 de novembre l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27», una mostra comissariada per Rosa Mascarell Dauder i produïda pel MuVIM, que mostra la relació epistolar i d’amistat entre Alfons Roig i membres de la Generació del 27.

 L’exposició estarà oberta fins el pròxim 23 de desembre i l’entrada és gratuïta.

L’exposició està dividida en 3 grans blocs on es desgrana la relació entre Alfons Roig i 8 dels protagonistes de la Generació del 27, com ara Juan Gil-Albert, Maria Zambrano, Vicente Aleixandre o la família de Miguel Hernández. En un quart bloc, anomenat l’Ermita de Llutxent es fa un repàs a la faceta més coneguda d’Alfons Roig com a promotor, introductor i divulgador de l’art contemporani al nostre país. 




A través de l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27» ixen a la llum materials inèdits i escrits privats de Juan Gil–Albert, María Zambrano, Miguel Hernández, Emilio Prados, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Luis Cano i el propi Alfons Roig, en un intent de reconstruir la trama de col•laboració i amistat que va contribuir a mantindre’ls vius durant el llarg naufragi polític espanyol.
Comissariada per la investigadora Rosa Mascarell Dauder, qui va ser secretaria personal de Maria Zambrano, i produïda pel MuVIM de la Diputació de València, l’exposició mostra, entre d’altres documents, cartes inèdites i llibres de l’arxiu Alfons Roig, custodiats per la biblioteca del MuVIM, reproduccions de la revista la Hora de España fundada per Juan Gil-Albert i fotografies dels protagonistes.

El CEIC Alfons el Vell, coincidint amb l’exposició, ha organitzat un cicle d’actes entre els quals s’inclouen conferències, presentació de llibres o la projecció de documentals sobre la figura d’Alfons Roig.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

LA RELACIÓ D'ALFONS ROIG AMB L'EXILI REPUBLICÀ



Rosa Mascarell Dauder
Comisaria de l'exposició i coordinadora de les Jornades

"Quan s'escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part." Amb estes paraules Juan Gil-Albert acomiadava al seu amic, fa ara 30 anys. Alfons Roig no va ser sols un impulsor de les arts, un mestre obert i progressista, també va ser amic dels intel·lectuals de la seua generació, la dita Generació del 27 o de la República. En el moment més dur de la seua història, quan eren a l'exili i proscrits, Roig humilment els demanà perdó en nom d'una església que havia girat l'esquena als republicans.

El dijous 28 de setembre es va inaugurar al MuVIM una exposició que trau a la llum part del ric arxiu documental d'Alfons Roig. D'entre els tresors d'este arxiu, mostrem la relació que este home va tenir amb figures com María Zambrano, Emilio Prados, José Bergamín, Vicente Aleixandre i Juan Gil-Albert. Estes amistats estan documentades amb correspondència i entrades als seus diaris. D'altres no en tenim constància encara que sospitem que es donaren, com ara amb Rosa Chacel i Ramón Gaya, els dos grans amics de Gil-Albert, o el pintor Luís Fernández, que li obriria les portes de la casa de Picasso.

L'exposició fa un recorregut didàctic partint de la Generació del 27 a València en l'any 1937, quan els joves Gil-Albert, Manuel Altolaguirre i Ramón Gaya, funden la revista "Hora de España", amb l'aval de José Moreno Villa. Alfons Roig, als anys cinquanta i en plena dictadura, es va ficar en contacte amb molts dels que van ser redactors d'esta revista, allà on foren: Roma, Mèxic, París... Els va oferir tot el que tenia, la seua amistat i un lloc on tornar, si així ho decidien i necessitaven: l'ermita de la Mare de la Consolació de Llutxent.

Esta mostra és un inici de recuperació de la nostra memòria en la qual hem donat veu a especialistes en l'exili, Manuel Aznar i Antolin Sanchez-Cuervo; en la Generació del 27, Patricio Hernández, María Elizalde i Jose Antonio Mesa; en la Roma dels anys cinquanta quan es trobà Alfons Roig amb María Zambrano, Elena Laurenzi. A més a més, Joaquín Verdú de Gregorio, testimoni directe, reflexiona sobre la difícil decisió de trencar l'exili i tornar, a quin tipus de país? La veu de l'Antígona de María Zambrano és la que escoltem darrere la reflexió de Verdú. Tenim també el testimoni de dos deixebles molt estimats de Roig, Eusebi Moreno i Jeremy Fox, este darrer implicat amb la defensa de la democràcia arreu del món. A banda de col·laborar al catàleg, estan convocats per al 27 d'octubre en el MuVIM on, durant tot el dia, podrem debatre i conversar amb elles i ells.

Este és també un projecte obert a les històries dels que foren amics i amigues d'Alfons Roig. Per aconseguir replegar-les, els convoquem en la que va ser sa casa, l'ermita de Llutxent. Allí molts joves trobaren un lloc de pau creativa, de llibertat i d'accés a la història silenciada, als mestres que hauríem d'haver tingut i no vàrem tenir. María Zambrano deia que amb la dictadura ens havíem quedat orfes de mestres, Roig fa de pare de molts. El 28 d'octubre, dissabte matí, en l'ermita de Llutxent arreplegarem eixes veus.