dimarts, 21 de novembre del 2017

Itinerància a Gandia de l'exposició "Alfons Roig i la Generació del 27"

La sala de Dones de l’Antic Hospital de Sant Marc de Gandia acull des del passat divendres 17 de novembre l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27», una mostra comissariada per Rosa Mascarell Dauder i produïda pel MuVIM, que mostra la relació epistolar i d’amistat entre Alfons Roig i membres de la Generació del 27.

 L’exposició estarà oberta fins el pròxim 23 de desembre i l’entrada és gratuïta.

L’exposició està dividida en 3 grans blocs on es desgrana la relació entre Alfons Roig i 8 dels protagonistes de la Generació del 27, com ara Juan Gil-Albert, Maria Zambrano, Vicente Aleixandre o la família de Miguel Hernández. En un quart bloc, anomenat l’Ermita de Llutxent es fa un repàs a la faceta més coneguda d’Alfons Roig com a promotor, introductor i divulgador de l’art contemporani al nostre país. 




A través de l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27» ixen a la llum materials inèdits i escrits privats de Juan Gil–Albert, María Zambrano, Miguel Hernández, Emilio Prados, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Luis Cano i el propi Alfons Roig, en un intent de reconstruir la trama de col•laboració i amistat que va contribuir a mantindre’ls vius durant el llarg naufragi polític espanyol.
Comissariada per la investigadora Rosa Mascarell Dauder, qui va ser secretaria personal de Maria Zambrano, i produïda pel MuVIM de la Diputació de València, l’exposició mostra, entre d’altres documents, cartes inèdites i llibres de l’arxiu Alfons Roig, custodiats per la biblioteca del MuVIM, reproduccions de la revista la Hora de España fundada per Juan Gil-Albert i fotografies dels protagonistes.

El CEIC Alfons el Vell, coincidint amb l’exposició, ha organitzat un cicle d’actes entre els quals s’inclouen conferències, presentació de llibres o la projecció de documentals sobre la figura d’Alfons Roig.

dilluns, 23 d’octubre del 2017

LA RELACIÓ D'ALFONS ROIG AMB L'EXILI REPUBLICÀ



Rosa Mascarell Dauder
Comisaria de l'exposició i coordinadora de les Jornades

"Quan s'escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part." Amb estes paraules Juan Gil-Albert acomiadava al seu amic, fa ara 30 anys. Alfons Roig no va ser sols un impulsor de les arts, un mestre obert i progressista, també va ser amic dels intel·lectuals de la seua generació, la dita Generació del 27 o de la República. En el moment més dur de la seua història, quan eren a l'exili i proscrits, Roig humilment els demanà perdó en nom d'una església que havia girat l'esquena als republicans.

El dijous 28 de setembre es va inaugurar al MuVIM una exposició que trau a la llum part del ric arxiu documental d'Alfons Roig. D'entre els tresors d'este arxiu, mostrem la relació que este home va tenir amb figures com María Zambrano, Emilio Prados, José Bergamín, Vicente Aleixandre i Juan Gil-Albert. Estes amistats estan documentades amb correspondència i entrades als seus diaris. D'altres no en tenim constància encara que sospitem que es donaren, com ara amb Rosa Chacel i Ramón Gaya, els dos grans amics de Gil-Albert, o el pintor Luís Fernández, que li obriria les portes de la casa de Picasso.

L'exposició fa un recorregut didàctic partint de la Generació del 27 a València en l'any 1937, quan els joves Gil-Albert, Manuel Altolaguirre i Ramón Gaya, funden la revista "Hora de España", amb l'aval de José Moreno Villa. Alfons Roig, als anys cinquanta i en plena dictadura, es va ficar en contacte amb molts dels que van ser redactors d'esta revista, allà on foren: Roma, Mèxic, París... Els va oferir tot el que tenia, la seua amistat i un lloc on tornar, si així ho decidien i necessitaven: l'ermita de la Mare de la Consolació de Llutxent.

Esta mostra és un inici de recuperació de la nostra memòria en la qual hem donat veu a especialistes en l'exili, Manuel Aznar i Antolin Sanchez-Cuervo; en la Generació del 27, Patricio Hernández, María Elizalde i Jose Antonio Mesa; en la Roma dels anys cinquanta quan es trobà Alfons Roig amb María Zambrano, Elena Laurenzi. A més a més, Joaquín Verdú de Gregorio, testimoni directe, reflexiona sobre la difícil decisió de trencar l'exili i tornar, a quin tipus de país? La veu de l'Antígona de María Zambrano és la que escoltem darrere la reflexió de Verdú. Tenim també el testimoni de dos deixebles molt estimats de Roig, Eusebi Moreno i Jeremy Fox, este darrer implicat amb la defensa de la democràcia arreu del món. A banda de col·laborar al catàleg, estan convocats per al 27 d'octubre en el MuVIM on, durant tot el dia, podrem debatre i conversar amb elles i ells.

Este és també un projecte obert a les històries dels que foren amics i amigues d'Alfons Roig. Per aconseguir replegar-les, els convoquem en la que va ser sa casa, l'ermita de Llutxent. Allí molts joves trobaren un lloc de pau creativa, de llibertat i d'accés a la història silenciada, als mestres que hauríem d'haver tingut i no vàrem tenir. María Zambrano deia que amb la dictadura ens havíem quedat orfes de mestres, Roig fa de pare de molts. El 28 d'octubre, dissabte matí, en l'ermita de Llutxent arreplegarem eixes veus.



dilluns, 3 d’abril del 2017

HOMENATGE A ALFONS ROIG EN EL 30 ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

EN MARÇ, AMB MOTIU DEL DIA DE LA DONA, VAM COMENÇAR LES ACTIVITATS PEL 30 ANIVERSARI DE LA MORT D'ALFONS ROIG AMB UNA MOSTRA SOBRE L SEUA AMISTAT AMB MARÍA ZAMBRANO (es pot veure a la sala de lectura de la biblioteca del MuVIM).

HEM CONTINUAT AMB UN ARTICLE DE LA INVESTIGADORA ROSA MASCARELL, PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ (Nº 424, març 2017).

AL LLARG DE L'ANY ANIREM INFORMANT D'ALTRES ACTIVITATS...




Alfons Roig i la generació en l’exili

Rosa Mascarell Dauder

El pare Alfons Roig (Bétera, 4 de juliol de 1903–Gandia, 11 de maig de 1987) és ben conegut a València sobretot per la seua tasca d’introducció de l’art contemporani i de renovació de l’art religiós, però hi ha una faceta menys coneguda i que em trobe en el deute de donar a conéixer. Quan treballava al costat de la filòsofa María Zambrano per editar el seu llibre Los bienaventurados, em parlà d’ell com un ésser digne de benaurança pel gest tan valent que va tenir en posar-se en contacte amb ella i altres exiliats republicans espanyols. Ho va fer, com diu ella en paraules que reproduïsc més avall, en els anys més foscos de la història espanyola recent i en perill de la seua pròpia vida.

Vivint María exiliada a Roma, va rebre la visita l’any 1955 d’un capellà de la seua mateixa generació, Alfons Roig, que humilment li va demanar perdó com a representant de l’Església. La mateixa Zambrano li diu en una carta datada en La Pièce (França) el 29 de febrer 1976:

«No olvidaré nunca que de ti recibimos las palabras más hermosas, de un desinterés total, puras y blancas, que quizás nadie de España nos haya dirigido, y desde luego las primeras de un sacerdote o simplemente las primeras así dichas, cuando motu proprio viniste a saludarnos a Roma, dos exiliadas de las que sólo el nombre conocías, y si algo de mí habías leído sería debido a tu atención sobre la obra de los exiliados. Y en los años más oscuros, de mayor espesa prohibición, tú limpiaste nuestra figura y la de la España condenada teniendo, según me parece “lógico y natural”, que pagar por ello. ¿Cómo no ir donde estés a darte allí las gracias?»

Aquesta imatge d’Alfons Roig com una persona compromesa amb el principi d’amor al proïsme i la defensa dels drets té encara la significació més gran avui. Alfons Roig no va actuar per atzar, segons Maria, «res en una persona com n’Alfons va poder ser a causa de l’atzar. Era un pelegrí de la bellesa, de l’art i de la solitud. Un pelegrí que anava cercant els que pateixen d’injustícia, desconeixement i desemparament».

Igual que a ella, va buscar també al poeta Emilio Prados i la seua família en l’exili, a José Bergamín, o a la família de Miguel Hernández, a qui va ajudar a recuperar com a poeta. També va oferir la seua amistat a intel·lectuals que tornant de l’exili havien quedat marginats durant la dictadura, com Juan Gil-Albert. A tots va oferir la seua amistat i els va mostrar el seu reconeixement donant ànim als oblidats pel seu país, fent moltes vegades de pont entre fronteres.

La seua casa, l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació a Llutxent, estava oberta a tots. La va oferir tant a perseguides per la dictadura, com les germanes Zambrano, com a joves, a intel·lectuals i artistes, a la comunitat cristiana ecumènica dels germans de Taizé, i a qui necessitara un lloc de meditació, pau i llibertat.

Enguany farà 30 anys de la mort a Gandia d’Alfons Roig. Aprofitant aquesta circumstància, volem que es mantinga viva la memòria d’aquest home exemplar. Es publicarà la seua correspondència amb María Zambrano i es vol també donar a conéixer la seua relació amb la Generació del 27, generació que ell nomenava «de l’amistat», amb una exposició documental i diversos actes a València, Llutxent i Gandia.

Hi ha coses que van més enllà de la ideologia o credo que es tinga, i que Alfons Roig va repartir a mans plenes: la generositat, el consol, la comprensió i el refugi. Pel treball de documentació que vaig realitzant sobre la correspondència i les memòries dels exiliats de la Guerra Civil Espanyola, m’adone amb pena que la història es repeteix una vegada i altra. A Europa continuem tenint exiliats en camps de concentració, les fronteres es tanquen de nou per raó de religió o color. La tasca d’aquest ermità segueix, per desgràcia, sent una labor potser més necessària que mai: cercar als qui pateixen d’injustícia, desconeixement i desemparament, i emparar-los.