EL PATRIMONI DOCUMENTAL DE L’ERMITA DE LLUTXENT
La presència
d'arxius personals i familiars en institucions públiques, units a una
biblioteca particular o a una col·lecció museogràfica, és cada vegada més
freqüent. Aquests arxius estan suscitant un interès especial per part dels
investigadors perquè posseeixen un material inestimable per aprofundir en la
història social. A través de la correspondència i dels diaris personals es pot
rastrejar la quotidianitat del dia a dia. Uns arxius que són pràcticament
desconeguts fins que arriben a un espai públic i es posen a l'abast de
l'investigador, d'aquí la importància de donar-los a conèixer. Aquest és
l'objectiu: presentar d'una manera senzilla, però el més clara possible, els
fons arxivístics procedents de l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació de
Llutxent.
El passat any, 2017,
coincidiren els aniversaris de la mort dels principals protagonistes de
l'ermita: 240 anys de la mort del fundador de l'ermita, Gabriel Serra († 1777);
140 anys de la del seu administrador més important, l’impressor José Rius
(1877), etapa d'apogeu de l'ermita; i 30 anys de la mort d'Alfons Roig (1987),
qui va fer que l'ermita i el poble de Llutxent foren coneguts en els àmbits
intel·lectuals i artístics europeus. Un any, per tant, carregat de simbolisme.
Per aquesta raó, creiem que és un bon moment per difondre i posar en valor el
patrimoni documental de l'ermita de Llutxent preservat a la biblioteca del
MuVIM.
 |
| Vista parcial de l'ermita i la Costa, ca 1960 (Bca. MuVIM. Arxiu A. Roig) |
L’origen de l’ermita de Llutxent es remunta a l’any 1770 quan
Gabriel Serra, un comerciant català establert a València, i la seua dona, Paula
Rius, van decidir reedificar una derruïda ermita, que llavors estava dedicada als
sants metges, sant Cosme i sant Damià, i dedicar-la a la Mare de Déu de la
Consolació. En 1772 l'ermita estava acabada i ornamentada i, un any després,
Gabriel Serra va redactar el seu testament instituint com a hereva universal a
la Mare de Déu de la Consolació. Per gestionar aquesta herència va establir una
Fundació i l'administració d’aquesta va recaure en la família de la seua dona,
els Rius. L'últim descendent de la família, Nicasio Rius Rubert, va morir en
1957 sense descendència i per disposició testamentària l'ermita va passar al
pare Alfons Roig (1903-1987). A la mort d’aquest, la va heretar Eusebi Moreno,
actual ermità i usufructuari, qui la va donar a la Diputació de València l’any
1988.
Des de la biblioteca del MuVIM, que inclou la Biblioteca
General de la Diputació de València i per tant la Biblioteca d’Alfons Roig
(donada l’any 1985), es va fer gestions (2005-2008) per incorporar l'arxiu
personal d'Alfons Roig i, poc després, es va afegir la resta de l'arxiu de
l'ermita. Va ser una agradable sorpresa trobar, a més de la documentació pròpia
de l'administració de l'ermita, l'arxiu familiar dels administradors: la
família Rius.
Després de
l'estudi de la documentació procedent de l'ermita podem diferenciar tres arxius
o fons documentals: l'Arxiu de la Fundació de l'ermita de la Mare de Déu de la
Consolació, l'Arxiu de la família Rius-Monfort, i l'Arxiu personal d'Alfons
Roig. Aquests tres arxius estan íntimament relacionats, sobretot el de la
Fundació i el de la família Rius, els seus administradors.
 |
| Llibre cantoral (Bca. MuVIM, Arxiu Ermita) |
1. Arxiu de la Fundació de l'ermita. Les finalitats de la fundació eren: manteniment de
l’ermita, culte a la Verge i celebració de la seua festa en dia 8 de setembre,
i l’ensenyament gratuït per als xiquets del poble. Per tant conté la
documentació produïda per la gestió dels seus administradors, la família Rius:
inventaris dels béns, testaments, escriptures de compra de terres, despeses pel
manteniment de l'ermita i de l'escola, comptes de material escolar, rebuts de salaris
del mestre i de l'ermità, a més d’ingressos per misses, venda de medalles i
estampes.
Conté també un interessant fons de documentació gràfica relacionat amb la Mare de Déu de la Consolació: des de gravats xilogràfics (segles XVIII-XIX) fins goigs del segle XX que inclouen fotografies de la Mare de Déu. Respecte a les fotografies de la Verge cal destacar la realitzada pel fotògraf xativí Vicent Simarro, el 29 de setembre de 1875, per encàrrec del llavors administrador de l'ermita, l'impressor José Rius Benet (ca. 1811-1877).
2. Arxiu de la família Rius- Monfort. Conté documentació de caràcter personal, a més de la relacionada
amb l'administració de l'ermita i la gestió de la impremta: correspondència,
escriptures de compravenda de terrenys per al manteniment de l'ermita, cartes
de pagament, adjudicacions d'herències, certificats de defunció, contractes
d'arrendament de terres, escriptures de poder, nomenaments d'administradors,
etc. El fet que els Rius foren administradors de l'ermita fa que tots dos
arxius, el de l'ermita i el familiar, estiguin íntimament relacionats i
difícilment es poden separar, ja que els Rius eren els propietaris de les
terres, els productes de les quals es mantenia l'ermita i l'escola. Per aquest
motiu es pot considerar l'ermita com una propietat gestionada i administrada
per la família, de la mateixa manera que ho era la impremta.
 |
| 2. Nicasio Rius Monfort. (Bca. MuVIM, Arxiu Rius-Monfort) |
Les possibilitats de recerca que ofereix aquest arxiu són immenses, des de l’estudi de la història de l’ermita fins completar el de la impremta valenciana; i des de la confecció de biografies dels diferents membres de la família fins a descendir a la història social, aquesta branca de la història que analitza qualsevol esdeveniment o personatge a través de fonts molt diverses, entre les quals s'inclou també la quotidianitat. Les xicotetes anècdotes que queden escrites en una carta tenen infinitat d'interpretacions i possibilitats d'estudi. Fins i tot, de vegades, les cartes són autèntics documents per completar moments claus de la nostra història, a més de permetre'ns conèixer aspectes humans dels seus protagonistes, xicotets detalls que obrin grans possibilitats d'estudi sobre la història social.
El fet que José Rius fora administrador de l'ermita de Llutxent va fer que s'uniren els dos fons documentals, els familiars i els de l'administració d'aquesta ermita. És amb José Rius quan la família passa més temps a l'ermita, s'augmenten les propietats i amb això els ingressos per al manteniment.
En aquest arxiu trobem fotografies dels diferents membres de la família i de diferents èpoques. La més antiga correspon a la placa d'un daguerreotip en la qual apareix un home assegut en una cadira, possiblement José Rius. L'autoria de la mateixa es pot atribuir a Pascual Pérez Rodríguez, primer fotògraf professional valencià. Tots dos pertanyien al grup d'intel·lectuals del pare Arolas i Vicente Boix.
3. Arxiu personal d'Alfons Roig. És el tercer arxiu que forma part del patrimoni
documental de l'ermita de Llutxent. Està format per documentació privada,
laboral i professional, a més de textos i notes manuscrites que realitzava per
preparar classes, sermons, articles, etc. Cal destacar l'extensa
correspondència que va mantenir amb artistes i intel·lectuals espanyols i
europeus: María Zambrano, Emilio Prados, José Luis Cano, José Luis López-Aranguren,
Manolo Molina, Josefina Manresa (vídua de Miguel Hernández), Juan Gil-Albert,
Carlos Fenoll, Eugeni d'Ors, Joan Fuster, Eusebi Sempere, Andreu Alfaro, Artur
Heras, Manolo Millares, Canogar, Gumbau, Kilis, Esteve Edo, Juan de Ribera
Berenguer, Ángel Ferrant, Agustí Andreu, Vicent Ventura, Le Corbusier, Jeremy
Fox, Hans i Marlys Fay, Manessier, Nina Kandisky (vídua de Vasily Kandisky), Roberta
González (filla de Julio González), Jaques Lassaigne, etc. A més de teòlegs com
Jean-Philippe Ramseyer, Hans Wittmer, els germans de la Comunitat de Taizé i
els de l'abadia de Montserrat.
 |
| Visita de Juan Gil-Albert a l'ermita, 1973 (Bca. MuVIM, Arxiu A. Roig) |
Conté, a més, una col·lecció gràfica formada per fotografies i postals. Entre les primeres, cal destacar tant les personals com les d'amics i coneguts; i, entre les segones, les postals que va col·leccionar al llarg de la seua vida, fruit dels seus viatges per Europa, amb un important nombre sobre temàtica de arquitectura religiosa, fonamentalment esglésies modernes europees.
Alfons Roig va ser gran amic d'artistes joves als quals va animar a que viatjaren per Europa i conegueren l'art "viu", l’art que estaven produint els artistes del moment. Fruit d'aquesta relació epistolar són obres originals, com dibuixos i gravats, utilitzats com felicitacions de Nadal i notes d'agraïment i d'amistat.
Tots aquests fons documentals estan dipositats a la biblioteca del MuVIM perquè, tal com hem dit abans, la millor manera de posar en valor els arxius personals i familiars és treure'ls de l'àmbit privat i passar-los al àmbit públic. Uns fons pràcticament desconeguts fins que es descriuen i es posen a disposició dels investigadors. Eixe és el propòsit d’aquest text: difondre el patrimoni documental de la Diputació de València i, concretament, el conservat a la biblioteca del MuVIM.
Ana
Mª Reig Ferrer
Biblioteca
del MuVIM
