EN MARÇ, AMB MOTIU DEL DIA DE LA DONA, VAM COMENÇAR LES ACTIVITATS PEL 30 ANIVERSARI DE LA MORT D'ALFONS ROIG AMB UNA MOSTRA SOBRE L SEUA AMISTAT AMB MARÍA ZAMBRANO (es pot veure a la sala de lectura de la biblioteca del MuVIM).
HEM CONTINUAT AMB UN ARTICLE DE LA INVESTIGADORA ROSA MASCARELL, PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ (Nº 424, març 2017).
AL LLARG DE L'ANY ANIREM INFORMANT D'ALTRES ACTIVITATS...
Rosa Mascarell Dauder
El pare Alfons Roig (Bétera, 4 de juliol de 1903–Gandia, 11 de maig
de 1987) és ben conegut a València sobretot per la seua tasca
d’introducció de l’art contemporani i de renovació de l’art religiós,
però hi ha una faceta menys coneguda i que em trobe en el deute de donar
a conéixer. Quan treballava al costat de la filòsofa María Zambrano per
editar el seu llibre
Los bienaventurados, em parlà d’ell com
un ésser digne de benaurança pel gest tan valent que va tenir en
posar-se en contacte amb ella i altres exiliats republicans espanyols.
Ho va fer, com diu ella en paraules que reproduïsc més avall, en els
anys més foscos de la història espanyola recent i en perill de la seua
pròpia vida.
Vivint María exiliada a Roma, va rebre la visita l’any 1955 d’un
capellà de la seua mateixa generació, Alfons Roig, que humilment li va
demanar perdó com a representant de l’Església. La mateixa Zambrano li
diu en una carta datada en La Pièce (França) el 29 de febrer 1976:
«No olvidaré nunca que de ti recibimos
las palabras más hermosas, de un desinterés total, puras y blancas, que
quizás nadie de España nos haya dirigido, y desde luego las primeras de
un sacerdote o simplemente las primeras así dichas, cuando motu proprio
viniste a saludarnos a Roma, dos exiliadas de las que sólo el nombre
conocías, y si algo de mí habías leído sería debido a tu atención sobre
la obra de los exiliados. Y en los años más oscuros, de mayor espesa
prohibición, tú limpiaste nuestra figura y la de la España condenada
teniendo, según me parece “lógico y natural”, que pagar por ello. ¿Cómo
no ir donde estés a darte allí las gracias?»
Aquesta imatge d’Alfons Roig com una persona compromesa amb el
principi d’amor al proïsme i la defensa dels drets té encara la
significació més gran avui. Alfons Roig no va actuar per atzar, segons
Maria, «res en una persona com n’Alfons va poder ser a causa de l’atzar.
Era un pelegrí de la bellesa, de l’art i de la solitud. Un pelegrí que
anava cercant els que pateixen d’injustícia, desconeixement i
desemparament».
Igual que a ella, va buscar també al poeta Emilio Prados i la seua
família en l’exili, a José Bergamín, o a la família de Miguel Hernández,
a qui va ajudar a recuperar com a poeta. També va oferir la seua
amistat a intel·lectuals que tornant de l’exili havien quedat marginats
durant la dictadura, com Juan Gil-Albert. A tots va oferir la seua
amistat i els va mostrar el seu reconeixement donant ànim als oblidats
pel seu país, fent moltes vegades de pont entre fronteres.
La seua casa, l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació a Llutxent,
estava oberta a tots. La va oferir tant a perseguides per la dictadura,
com les germanes Zambrano, com a joves, a intel·lectuals i artistes, a
la comunitat cristiana ecumènica dels germans de Taizé, i a qui
necessitara un lloc de meditació, pau i llibertat.
Enguany farà 30 anys de la mort a Gandia d’Alfons Roig. Aprofitant
aquesta circumstància, volem que es mantinga viva la memòria d’aquest
home exemplar. Es publicarà la seua correspondència amb María Zambrano i
es vol també donar a conéixer la seua relació amb la Generació del 27,
generació que ell nomenava «de l’amistat», amb una exposició documental i
diversos actes a València, Llutxent i Gandia.
Hi ha coses que van més enllà de la ideologia o credo que es tinga, i
que Alfons Roig va repartir a mans plenes: la generositat, el consol,
la comprensió i el refugi. Pel treball de documentació que vaig
realitzant sobre la correspondència i les memòries dels exiliats de la
Guerra Civil Espanyola, m’adone amb pena que la història es repeteix una
vegada i altra. A Europa continuem tenint exiliats en camps de
concentració, les fronteres es tanquen de nou per raó de religió o
color. La tasca d’aquest ermità segueix, per desgràcia, sent una labor
potser més necessària que mai: cercar als qui pateixen d’injustícia,
desconeixement i desemparament, i emparar-los.
